Ja fa una setmana de la inauguració i encara no he fet cap entrada consistent. Hi penso molt en fer entrades consistents. Encara que siguin curtes. I més d'una vegada n'he tingut alguna d'escrita, però només dintre del meu cap. El meu cap.
Em sento atrapat en una rutina mental molt avorrida. La vida em va bé, no tinc massa problemes, per no dir que no en tinc. Però tampoc tinc massa al·licients. Cada dia m'enfronto al mateix mur de formigó burocràtic. És evident que mai el podré saltar. Però això no és el que m'obsessiona.
Podria fer mitja volta, o girar cap a un dels dos costats (quin? l'esquerre o el dret), però no m'atreveixo. I això sí que comença a ser una obsessió. Estic atrapat. Em sento atrapat per un mur que tinc davant. Una caixa d'una sola paret, i que a sobre no té tapa. I això em fa sentir trist. Sense voluntat. Sóc un tiu que es deixa endur. Sóc un cagat.
